el començament...

Aquest viatge naix arrel d'un sopar en un altre viatge en bici...

Farà uns cinc anys que vaig començar a vore la bici com un mitjà de transport alternatiu al cotxe. Abans, crec que no havia pujat en bici des de la comunió... però ves per on que vaig redescobrir aquest mitjà de transport de nou i ahí estem, desitjant poder juntar uns dies i escapar-me en la bici.

En una d'eixes eixides al mes d'abril, concretament en un hostal a Aiora, i animats per unes copes de vi (feia molt de fred i clar, calia enxufar la calefacció interna) varem decidir anar-nos-en a Eslovènia amb la bici a l'agost.

Per què Eslovènia?

Per què sí, pel vi, pel consell d'un bon amic que havia estat, per distingir finalment entre Eslovàquia i Eslovènia, per anar en bici a l'estranger... per moltes raons que varen fer que només arribàrem a casa, comprovàrem la possibilitat d'arribar des de València fins a Eslovènia. Com no, Ryanair ens donava la possibilitat d'apropar-nos a Trieste, a la zona fronterera amb Eslovènia, perfecte per començar el viatge.

Compràrem el bitllet d'avió per a nosaltres, en total 6 viatgers, majoria femenina. Les bicicletes no varen volar en aquesta ocasió, varem buscar (per recomanació d'una amiga) una empresa externa. Ens pareixia més còmode que dur-la amb l'avió.

Fins que començà el viatge passaren uns quants mesos de preparatius per al viatge: recerca de informació, mapes, gps, material per a la bici, etc. Cada vegada més entusiasmats perquè arribara l'hora d'eixir cap a Eslovènia.

captura de pantalla de la ruta prevista a fer per Eslovènia

L'allotjament varem pensar fer-lo sempre en càmpings, calia dur la tenda de campanya però això ens donava més autonomia i abaratia els costos del viatge. Així és que amb la bici, també devia anar la tenda, el sac, l'estoreta, material de recanvi per a la bici i un caixonet de plàstic per dur-lo al darrere, damunt de les alforges. Aquest caixò, copiat dels llauradors valencians que porten al gos i l'aixada en la moto, ens permet ampliar la càrrega que duguem a les bicis ja que ahí solem portar el menjar, l'aigua i qualsevol cosa que ens puga fer falta al llarg del dia ja que és més fàcil de trobar que a l'alforja.

la meua bici carregada per eixir

Això sí, aquesta intendència del caixò realment afig prou més pes a la bici i sol fer que es plante de davant si puges alguna costera empinada. Després d'aquest viatge varem arribar a la conclusió de forma majoritària que el caixò-llaurador és interessant en viatges curts, si passa de més de 10 dies i amb pluja, no és una opció massa encertada del tot.

I finalment va arribar el mes d'agost i amb ell el nostre viatge.

Les bicis eixiren davant, una empresa de transport s'encarregà de dur-nos-les al lloc escollit, l'Hotel Major, al costat de l'aeroport de Ronchi dei Legionari, Itàlia. Aquest és on vola Ryanair, l'aeroport de Trieste però que en realitat està a 45km aproximadament d'aquesta ciutat.

Cada bici anava dins d'una caixa de cartró, desmontada casi completament: vaig llevar les dues rodes (no les vaig desunflar perquè duien un líquid anti-punxades), el selló, els dos pedals i el manillar. Amb la bici anava també la tenda, el sac, l'estoreta, les ferramentes, el caixò de plàstic i les brides.

Després de patir prou, varem aconseguir clavar les 6 bicicletes dins de les respectives caixes i una de les dues alforges de cadascú, en una altra caixa. Com que Ryanair sols deixa pujar un bulto per persona a l'avió, varem contratar dues caixes per a dur les alforges junt amb les bicis.

Així quedà l'aspecte dels nostres animals empaquetats:

A l'endemà, un camionet d'una empresa de transports s'enduia les nostres bicis cap a l'hotel a Ronchi dei Legionari, per a elles començava l'odissea. Nosaltres ens afegiríem al cap de huit dies. Per a saber com quedà el transport de les bicis, vos convide a entrar en el següent foro:

http://www.rodadas.net/foro/topic/sinmaletas

València-Trieste

El 17 d'agost comença per fi, el nostre viatge.

La nit anterior hem sabut que les bicis encara no han arribat...

Amb una espècie de por barrejada amb incertesa, anem cap a l'aeroport. Després d'una sèrie de gestions, ningú ens assegura que les nostres bicis estiguen a l'hotel quan arribem. Pugem a l'avió, les rises i el bon rotllo habitual no ens acompanyen esta vegada. Ningú vol dir-ho en veu alta però tots estem acollonats; què fem si és un viatge en bici i a l'arribar no estan les bicis? Viatgem a "lo Monty Phyton"? Sembla que va a ser l'opció més factible.

Sobre les 17h arribem a l'aeroport de Trieste. Amb la risa nerviosa incorporada, no parem de fer bromes de com va a ser el nostre viatge... sense bicis!!

A l'eixida de l'aeroport pugem nerviosos al primer taxi que trobem, casi l'obliguem a que ens puge als 6 més l'alforja de cadascú per a dur-nos a l'Hotel Major en Ronchi dei Legionari. No preguntem ni el preu ni res, sols volem saber què ha passat amb les nostres bicis. El taxista ens veu la cara d'apurats i ni connecta el taxímetre, ens cobra per pes: per nosaltres i per les alforges!! El primer tongo del viatge!

A l'hotel... no saben res de les nostres bicis!!

No sabem si riure'ns o plorar. Després de telefonades i mal-de-caps diversos, averigüem que les bicis no arribaran fins dilluns, probablement... Tampoc ens ho asseguren.

Ara sí, definitivament el nostre viatge cicloturista per Eslovència va a ser a "lo Monty Phyton": a cavall d'una bici imaginaria!!

Decidim que tenim dues opcions: cabrejar-nos o llogar una furgo i aprofitar els dies que anem a estar sense bici. Evidentment ens decidim per aquesta segona opció. Sort de les targes de crèdit!!

Caminem pel poble i per la carretera fins a l'aeroport de nou. Com que la meitat de l'equipatge el duiem a l'alforja que ha vingut amb nosaltres, ens posem l'armilla reflectant i arribem, mig disfressats, a l'aeroport. Crec que entre la suada que portem i l'armilla reflectant, pareixem una quadrilla de desesperats cap al mostrador del lloguer de cotxes. El taxista que fa no res que ens ha dut a l'hotel ens reconeix i ens mira amb cara de flipat.

Tenim sort, divendres a última hora aconseguim llogar un peugeot 5008, nou de trinca, on cabem els 6 i les alforges. Decidim no perdre ni un instant i anar-nos-en a sopar a Montfalcone, el poble més gran que està a uns 10km de l'hotel. Sopem i visitem el poble. 

Quan tornem a l'hotel, incrèduls, aparquem el cotxe en lloc de les nostres bicis. 

El viatge ha començat sí, però d'una manera que no havíem previst.

Primer dia sense bici: Venècia

A l'hora de l'esmorzar decidim com organitzar-nos per passar els tres dies que de moment, anem a estar sense bicis. Tota la planificació que hem fet al llarg dels mesos no serveix de res. La ruta que havíem previst per al primer dia:

Ronchi-Trieste-Muggia-San Bartolomeo (53km aproximadament) per una carretera costanera, despareixen. 

Decidim que la ruta que farem serà: Ronchi-Venezia, uns 120km però en cotxe.

Gràcies a la connexió a internet de l'hotel lloguem dues nits a Koper, al Hostel Jadran, a la costa d'Eslovènia. Eixa mateixa nit ja tenim pensat dormir allí, a Ronchi no hi ha res a vore per tant, no té cap sentit quedar-se a esperar les bicis. Sols aconseguirem posar-nos nerviosos.

Ens acomiadem del personal de l'hotel que amabilíssims, han estat pendent de nosaltres i de les bicis en tot moment. Ens vorem dilluns següent, si tot va bé i les bicis arriben tal i com han dit.

Pugem al cotxe i arreem. 

Per l'autopista cap a Venècia anem xillant i cantant, pareix que no hagem eixit mai de casa! Adelantem a un cotxe matrícula de València i com si no estiguérem bé, els comencem a xillar i a fer-los senyals per la finestra. D'emoció, clar!! Les pobres persones que van dins del cotxe fan cara de no entendre res: 5 energúmenes xillant i movent els braços com a descosides dins d'un cotxe amb matrícula italiana. 

Definitivament no estem bé! Arribe a la conclusió que és l'estrès per no pedalejar.

De sobte allà està, Venècia comença a perfilar-se davant els nostres ulls.

L'arribada és espectacular, anem a poc a poc ja que ens indiquen des d'un autobús, que la carretera està plena de radars, que no podem sobrepassar els 50km/hora.

Només entrar a la ciutat, aparquem el cotxe en un dels pàrquings que hi ha als afores i a peu, anem a buscar un vaporetto que ens duga cap al centre pels canals. 

Passem el dia per Venècia tranquil·lament, caminant, sentant-nos als racons, rient-nos del fet d'haver començat un viatge en bici sense bici...

I al final cansats, ens acomiadem de Venècia per anar-nos-en cap a Koper, la costa adriàtica d'Eslovènia. Ens queden uns 160km encara així és que tampoc cal encantar-se ja que no tenim cap indicació sobre com arribar a l'alberg que hem reservat. Una miqueta d'aventura no ve gens malament.

Eixim de Venècia en direcció Koper, abans passem per Trieste. Sorprèn que és una zona industrial, plena de depòsits de combustible de la indústria petroquímica, car és l'única entrada que té aquesta zona d'Europa per mar. També deu fer de port industrial d'Àustria a més d'Eslovènia i Itàlia.

Arribem a Koper i no sabem on és l'alberg. Telefonem i el xic va donant-nos indicacions per telèfon mentre anem conduint, no és a Koper sinó a un poblet anomenat Ankaran. Després resulta que no, que no és exactament a Ankaran (sort que no anem en bici sinó motoritzats perquè ens perdem un parell o més de vegades) sinó abans d'arribar al poble. L'alberg està a una granja, en mitat del camp així que perfecte per a passar la nostra segona nit de viatge cicloturista en cotxe.

http://www.spanish.hostelworld.com/hosteldetails.php/Hostel-Jadran/Koper/63337

Segon dia sense bici: Koper i Isola

La nit a l'alberg Jadran ha sigut memorable.
Crec que feia molt de temps que no em reia tant! 
Només arribar a la granja reconvertida en alberg, ens varem repartir per les habitacions. Hi havia una de 6 però ja estava ocupada per una persona així és que ens varem separar, 4 per un costat i dos per l'altre. 

L'alberg està molt bé, està pràcticament recèn inaugurat, de fet encara estan en obres per ampliar-lo amb un menjador. La nostra habitació és una amb 3 lliteres, per a sis persones, i amb el lavabo compartit amb la resta d'habitacions (crec que dos més però menudes) de la planta. 

Al instal·lar-nos descobrim que el nostre veí d'habitació també viatja amb bici, com nosaltres, ja que el seu equipatge són dues alforges. Emocionats, decidim parlar amb ell quan vinga i intentar canviar-li l'habitació per a que dorma en la de dos que ens han donat, i nosaltres sis tots junts. Mentre estem planificant què fer a l'endemà, arriba el xic i l'abordem sense miraments. No parla cap idioma dels que nosaltres parlem, és prou complicat entendre's però al final, ho aconseguim i ens canvia l'habitació sense problemes.
Crec que ha sigut el millor que ha pogut fer ja que les rises i l'escama duren fins a altes hores de la matinada. No tenim bicis però estem contents.

A l'endemà anem cap a Koper. Visitem la ciutat i aprofitem per assabentar-nos de l'horari de trens i de si és possible pujar les bicis per a intentar arribar quan arriben les bicis, al punt on deuríem haver estat eixe dia segons la nostra ruta.

Passem la vesprada nadant al mar Adriàtic a Isola, no té ones, és com una immensa bassa. 

Tot té un regust antic; la platja, la roba de la gent, el seu aspecte físic... No és la típica zona costanera plena de gent de festa o passejant, sembla ser una zona tranquil·la, on la gent d'aprop va a passar el dia. També té una zona de la platja habilitada per a que la gent amb cadira de rodes puga entrar a nadar, i això que és una platja de pedres. Em sorprèn molt positivament aquesta iniciativa.

Cansats i ara sí, una miqueta desmotivats, anem cap a l'hostal pensant en les bicis. Suposadament arribaran demà i aleshores començarà el nostre viatge.

Arriben les bicis

Ens despertem a l'alberg Jadran i comencem a recollir les nostres coses. Si tot va bé, eixe matí arribaran les bicis a l'Hotel Major, a Ronchi. Toca desfer camí i esperar-les. Hem decidit parar a Trieste i visitar la ciutat. Tots pensem que les bicis no arribaran fins al migdia encara que ens hagen assegurat que de bon matí estaran a l'hotel.

Com que a l'alberg hi ha connexió a internet vegem, amb el localitzador de l'empresa de transport, que les nostres bicis han arribat al centre logístic de Trieste. Ara sí, és de veres, d'ací no res estarem en ruta per fi!!

A l'arribar a Trieste telefonem a l'hotel però res, les bicis encara no han arribat.
Decidim passejar per la ciutat, és preciosa. No sé ben bé com l'havia imaginada, Claudio Magris la descriu pràcticament a tots els seus llibres, sobretot a Microcosmos.
Passegem sense rumb fins a un café. Allí vegem amb el localitzador, que les bicis ja han eixit per al repartiment. Com que ens queden uns 45km fins a l'hotel, decidim anar-nos-en, jo estic molt nerviosa, necessite vore la bici, montar-la, posar-li les alforges, pedalejar!!

Arribem a l'hotel i ni rastre de les bicis, haurem d'esperar fins les 13h. Quan arriba el camionet ens tirem damunt com a llops, les baixem ràpidament i el xic del repartiment ens comenta que falta un paquet i que arribarà a l'endemà. Ens cau els món als peus!
No és una bici sinó un dels paquets amb 3 alforges. La nostra alegria desapareix ràpidament, tampoc podrem eixir hui de viatge. El xic al vore'ns tan desesperats, fa les gestions telefòniques que cal per ajudar-nos a que ens el repartisquen hui. Al final, sobre les 15h arriba el paquet. 
Ara sí, tenim les alforges i les bicis, a montar!